divendres, 22 d’octubre del 2010

La vida negra

Avui he vist un home. Baixava per les escales del pis i m'ha passat pel costat. Un veí, amb les seves inquietuts, la seva forma de ser, la seva imatge, i tot el context que l'envolta. No el conec, i ja sé quelcom d'ell.

Penso. intento sospesar el que és ell, i el que en conec. Llavors, hi afegeixo la gent que conec i tot el que m'hi relaciona, així com les experiències viscudes, i les no viscudes. Finalment poso al cabàs també altres persones com aquest home, que no conec però que existeixen dins del meu cap. Sospeso ara tot aquest pes dintre meu. 

Ara, intento elevar al quadrat tot aquest volum. Sento dintre meu el pes de dues vides rebossants. La pressió que sofreix el meu cap és exaseprant. Exploto.

Descanso. L'home que he vist és tan sols un punt esbiaixat de la realitat. Un coneixament i visió que no m'aporta res. I pesa. No és quelcom que vulga tenir en ment. Perquè l'hauria de voler conèixer? Perquè tenim la pressumpció de conèixer les persones?